Ens estan vigilant. Des de les profunditats de milers de càmeres de vídeo-uvigilància observen el feble transcurs de les nostres petites vides. I diuen que som molt llestos. Gràcies, perquè diuen que som molt llestos. Inspiren la nostra intel•ligència amb missatges subliminals, accentuen la nostra inconsciència amb musiquetes agradables. Decoren els suposats no-llocs amb estètica sinistra, cyberpunk, totalitarista. Però tranquils, que tot és pura estètica. Com qualsevol altra distopia. La veritat que s’amaga darrera de tot això és molt més “terrible”. Però som prou llestos per poder-la suportar. Ho som, vaja si ho som. Fins i tot m’atreviria a dir que tenim el dret de saber-la. Suposo. Esteu d’acord, càmeres? Esteu d’acord, grans germans?
We’re the renegades of xarxa metro-“poli(s)”-tana de transports sinistres. La nostra visió és multidimensional i una mica revolucionària. En versió postmoderna, és clar. I subtitulada, perquè diuen que no ens entenen. Potser serà perquè ens han implantat filtres de so a la nostra gola. La nostra veu arriba distorsionada als telespectadors però una mica més clara als internautes. “Benvinguts al segle XXI! Passeu, passeu, hi ha lloc per (a) tothom!”. Visc-a-internet, i a un socio-paradís aparentment progre i realment fascinant, amb moltes oportunitats de vida per (a) T, i amb la comfortable i tranquil•litzadora presència d’incomptables membres de les forces de seguretat.
