DigitalPoeisis. Bloc literari en català i castellà (ara amb un 10% més de poesia).

Anuncis

divendres, 19 de juny de 2009

Surt el sol. I ningú no ho podia evitar. Les orenetes volaven de través, lliscant per l’aire que sortia de... I les flors obrien els capolls per deixar pas a les finestres obertes del cel de l’horitzó negre. I la forçada ventada de saltamartins airats va deixar pas a una nova ventada de vent repetitiu. Repetitiu. Repetitiu. Les finestres volaven i les orenetes sortien per darrere les muntanyes i el sol plovia sobre terres de foscor airada. Un cercle quadrat tancat, uns límits intransferibles, comptes bancaris d’insectes i abraçades de màgia. La bruixeria, els records, la repetició d’imatges, la reproducció infinita de sensacions sublims, subliimmmmsss. I les granotes salten pels nenúfars de la reproducció. Vull fer un salt.

Boira.

No, més gran.

Campanes.

Sí, però...

Voler ser de paper, saltar sobre... (no, nono)

Com diuen a l’apm... (no, nono)

Hauré de parar.

Verbalitzar el procés del teclat.

No s’hi val. Si es triga tant de temps no s’hi val, segueix escrivint, segueix evitant de pensar perquè se t’acudeixi una brillant imatge, una brillant idea, something brillant escrivible, sense vergonya aliena, escriu per evitar la vergonya aliena. I sense adonar-me, tot ha canviat, però ha hagut de passar una estona. Jo vull canviar repentinament, en qualsevol moment.

Granotes!

Calla!

:S

Si sabéssis... l’escriptura automàtica no és 100 % automàtica. Sé què hi haurà escrit a la següent fracció de línia, sé què escriure al següent mig segon, massa temps, massa temps, necessito l’instant. Necessito l’instant. La correcció gramatical em fa perdre temps, si no escribis retrocés.. I si no escribís retrocés? seria una bona idea


les orenes ja temps que anaven... ui no no, he tornat a pitjar rtroces 3 o 3 vegades en la mateixa linia, però no sempre que ha estat necessari me nalegro

ai si jo t’explique´s. la poesia és una branca de les neurones del coneixement filosòfic de la realitatque ens em inventat per pensar que som reals per pensar que viure és realitat, i no facis cas de res eel que et dic perque`(erda dretrocés) meheu m’ho estic inventat sobre la marxa, més aviat parlen els meus dits,si, aixo voldria jo (i dale amb el retroces)

retrocedeix la finestra que pensa les tecles que surten telcades sobrepciticament que nd de segur que les paraules floten (tretorclesksds jreo) estic fretograD si jo et giduesgdigués una ocsoa, estic segur que l’entendries sense cap prolbema

esperem que algú algun dia de nou escrigui un poema fantàttic sobre la bellesa subliminal sublima i magnicidifica de les oreentes que fan nius a la vora del riu, a la vora del riu de l’amor etern que sent un roma`tnci pel seu desti incert, pel seu caotic sentiment de voler dir que la realitat és aixi i axià que els limits estan aqui allà i una mica més enllà com un aparajeador que li diu als inquilins on aniran les parets, el calentador laire acondicionat i els cables de la corrent. sí senyor.

calia una paura per veure mes sercersavsa cerevesa. no et preocupis, no porto ni un terc terç de lluaauna. jo diria que no porto ni una icnquina parta. una cinquena part vull dir (he hagude premer retroces onemor time). marihuana? tamòc. nomes ganes de tocar els poebrots i barrjades amb avorriment. aaaaah!! qè romanticn es voler cposacopsar linstant, voler que siguine ls dits els que escriguin, però l’antiromanticims,e que també es romantic, no sacdona que els dits només poden seguir les ordres de l part simbòlica del cervell, del cervell simbòlic de lessser unmà hque senténa si mateix com si fos un object destudi antropològic antropomorficament retrassat, retrocedit. ara pla. ara ve quan el maten.

sabpiga vustè que les nadales no es canten més enllà de gener i ni més ençà de l’agost. el sentembre es una bona epoca, mes tanmateix no bostant nogensmenys, ara pla, et diré que si vols cantar nadales. fersho. fes-ho fés fes.

ara la músic ano acompanya.

hi ha gurps que moelen i altres dque no . voleu que provi d’escrure més elnt i snese pitjar igualment el retroces? crec que(i tot i que el segeuixo prement una mica molt) crec que ara és imposcilbe concentrarme en pulsar les tecles bé. però no importa, segueixo volent escriure, mira tu ves, que romatnc roos o sigui, romàntic. ara RO-MÀN-TIC, tic tac tic tic tic tic tic citcit . Escolto musica electrònica, què passa, és repetiticva com les mvees paraules dels simbls de la part dimbolica de la emeva ment cervellosa.

ara un estudi antropo-cerebral diria que el meu dcvervell ment o el que sigui esta re-produint coses que ja hi tenia a dintre, seguin una pat, osigui, uns patrons que ja hi havia a la meva ment, aproirii apriori-sticamnet. però llavora, què es la llibertat? què es la llibertat si faci el que faci ho faig seguin algo que ja hi és dabans? és que puc canviar el quie hi ha da’abns? però aixo es aborrit. o potser és que no es la llibertat el que busco....


MEEEC! alarma romanticona. no passa res si et poses romàntic home, que no passa res! no serà que has de trobar altra cosa? ves tu! si igualment no importa, si un romantic es suicida o si fa una peli en blan i negre a l’epoca post-techni-color, si no imoporta.... magrada veure els subrattlaats vermells del vword quan no entén el que dic. mira quina gràcia.

ara em venen geni venien ganes de llegir lultim paragraf i ho he fet. vaja, jo no volia (romatnicament) llegir res daquest text fins que no estes fet. ai, però això era un text per fer? un X destina at a ser fet? ha començat duna manera ha seguit duna altra i es manté aixi, satisfent el seu aturoq autor, que esta en plena activitat de purificacaió meental. ah si, ser`aaixò. religiosament, això que faig s’en diu pufi pr pru purificació menta (ara, que no em sortia) mental, acabat amb L, ela, ai que ara penso que potser tot això que hes e he estat dient tot el rato serà imporssible de lleigr. i ara què?!!?! ni nguú podra saber quines idees estvava expressant unes idees genials perquè son automàtica, automàtiques, vui dir. ai ves! bé no passa res. ritme? poesia? vui dir... rima? rima?? xD no em facis riure. viure. somrirure (ropupropur prou!!!)

no m’h o puc reue. el word wa ja va per la tercera pàgina 3aaaaaa pagina.

vaig a fer una llegitdaeta i si em motivo. seguiré. si no no, es igual, si tant és. igualment, per no ser lliure o per no ser automatic, qu importa. potser ja estic prurirurpr com es digui ficat.


“hola, vistianos en spotify punto com”

* * *

legidda feta.

hiumanitsitcament diré que per ser un tex automatic hi ha prou refelxió fislosofica humanistica de les coses aixi en genral. srà que les he interititzades aquestes reflexions? jaja, em fa gràcia. està bé, perquè abans no hi heren i ara sí. ara el cor se matura, les muntnaes volen i. i.. i ... no! si això no es un poèma, fora metrafores! fora fora! no les vull, si hi ha daver alguna metafora aquí, que sigui la les que gdiguin els meus dits. vaja, això és unaaaltra metafora.

val, sense metàfores. sesne metàfores ens haurem de posar dadàss.

ÑSKLDK FEISE
DSOLIE, ; !!! LKESNEKSN Xd XXD XDXD

*·^*·¿?! UN SIGNDE DESCLXME SAICÓ!
LES PARUELSN ADE QUE DICN NO SNOE DEL MEUS PARERERERER!!!!
COOO raco?¿_E _#@maildetcom. dotcom. hiiiiiiiiiiiiiiiiiiper vinclenllaç

LING! tienes un email.

ara sí? o no? què us agrada més? la reflexió automàtica o lescriptura boja sense sentit? i ara: quina és quina? uix. bé, està clar no? xD jo almenys ho tinc lcaclc o sigui, vui dir: clarsíssim! xD que mentider que sóc, deveu pensar, sí jo també ho penso (toma paradoxa irrsuusluble!)

100 euros a qui resolgui una paradoxa linguestica tipus aquella den bertrand russaeelll. ja sabeu quina vull dir.

tind´re curllons de penjarho al meu blic bloc de poesia? vergonya vergonya. va. ho penjaré i al cap dun dia el treure. va, però..... mmmmm si faig això nja no tincdrà gràcia. ara ho penjaria però demà ho tornaré a llegir i em ficare negre com un tomata. clar, perquè demà no esta´re tan religiosament purificat com ara, no? o si? o què? eh? O QUÉ! (marciaaaaaaaaaaaaaaaal...... ruix esz ruiz escribano, apa sereviros!)


i aquí comença la quarta pagina del word.

(molaria abar el text amb la frase anterior eh? jeje, trencador! oh eyeah)

doncs no, encar amno m’he cansat. quan em cansi ja avisaré. bé, no avisaré perquè estaré cansat. (això ja es massa, ja sha dit no?) no importa, si és dins o fora dels parentsis pk igualment, tot lo que ve siguent l avida en sí, es un parèntesi

ooh, que bonicament filosòfic. la vida, s’est la vieee (no sé francès, i’m sorry).

ara el meu crevell busca idees, pk ja no sé què més escriure però vull seguir escrivint. quina tonteria, qina bajadana, quia simplada cutrada del revés! però que sha pensat? com gosa voler buscar idees si en cap moment n’ha buscat cap ni una! és que calen idees trobades per seguir escrivint això? però si “això” no és “res” no es pot considerar “això” no és simplement, “no és”.

que nihilista, pensareu. o que relativista. pensarue. o pque posmo, no? o no. potjser és pretendicos o sigui, pre-ten-ci-ós pensar que això pot ser pensat com una ocsoa cabuda dins els limits deles elitismes postmoderns ai ai, que això, vui dir, aquest tema és peliagut, ai ai.

deixe-mho estar.

m’agrada no haverme de preocupar per la geografia. ai, vui dir per la ortografia. perquè normalemtn he de terure li temps al meu cervell per pensar nomes per havermde de preocupar per formalismes inutils. com la gramtaic o la ortografia. però lagramatica no és interior? diria chomsky. o ja no ho diria? no ho se. incult! val més que no parli de ocniemsement del món (ocm diuen els linguesites) perquè sino la liaaré, la caga´re.


si has arribat fins aquí, recardam-ho que et conficdo a una birra, o algo (no gaire més car, que el horno no està para bollos, i no és una metàfora de dona embarassada)

i crec que ja nhe fet prou i un gramassa, i así me despido (i el text té despedida perquè jo vull, perquè he decidit consciement ment acabarlo, perquè si no, tincrdria un final abrupte, però també puc escollir que tindgui un final abrupte, o puc escollir que itngui com a final una reflexio sobre el final, oh yeah, metaficció, metanarració, metameta, metaaaa, la meta és el final de la cursa. però aixo no es una cursa, es una metàfora cursi i un recurs retoric facil facil, molt facil com el xiste aquell...

...el sben aquell que diu...) fi del parèntisei.


ai, que no vull acabar així, però bé, hauri deacbar fins euq el telcat em digui prouo opo cueomcenta a celgte cojar com si note sitgués dient res i ara quié usi que us he fottu sperque uea rara ja no ano entenur res del ques tsic dient. os ti? o siti? va va vava adeeuieeueue.....

divendres, 5 de juny de 2009

Radiohead - 15 Step - by Kota Totori

he trobat això i he pensat que estaria bé linkar-ho aquí.

és poesia, poesia digital.
cinema poètic
animació
videoart
videoclip
...

diga-li com vulguis.

dimecres, 3 de juny de 2009

Yo escogí una forma de vida. Consciente de ello o no, creía en algo, sentía esperanza, confiaba en que de otra forma era posible. Es por eso que en todas aquellas situaciones en las que me enfrento a aquel viejo mundo, al mundo de lo que viene dado, no puedo dejar de sentir una gran tensión, una tensión tanto física como mental. Sólo puedo descansar, sólo puedo dejarme caer cuando comparto mi tiempo con aquellas otras personas que también escogieron ese otro mundo, esa otra vida en la que se hace realidad lo que para otros es un olvidado sueño de la infancia.

Escogí no resignarme. Escogí lanzarme al abismo, a la realidad de lo caótico, para no permitir que me encarcelaran en un molde, en ese molde que nos condena a todos a andar sobre las huellas de un pasado que ni siquiera sabemos si existe. Escogí el camino de lo efímero, de lo bueno y de lo malo, de la música, de la experiencia personal, de las pasiones... Escogí dejarme seducir por lo que resplandece, pero también aceptar la dureza de lo oscuro. Quitarme el manto y lanzarme a la tormenta.

En varios sentidos, en ese pasado mío que nunca dejo de reconstruir, me siento incomprendido, apartado en un rincón en donde todas mis palabras enmudecen. Ante esa situación, ahora veo dos extemos a los que dirigir mis pasos, y uno de ellos es ya para mí un imposible total. Por un lado, puedo pintar mis máscaras con colores predeterminados y ser un pequeño artificio en un mundo extrañamente aceptado. Por otra parte puedo encontrar mis propios colores, a pesar del Mundo, y dejar
que sean mis propias huellas las que desaparezcan en la noche cósmica, en ese inconcebible universo que convierte en ridículo hasta al viejo mundo de lo que viene dado. Sólo una de esas dos opciones significa vida para mí. La otra, a estas alturas, es ya un suicidio.