DigitalPoeisis. Bloc literari en català i castellà (ara amb un 10% més de poesia).

Anuncis

dimecres, 26 de maig del 2010

Unificcions

Bé, només dir que aquest any m'ha tocat a mi i que estic molt content. Us passo el link amb el meu text:

http://www.ficcions.cat/unificcions/arxius.php?gr=blablabla04


Qüestió als media. Sobre l'assumpte, només he trobat aquesta notícia on els d'Unificcions sortim esmentats en segon terme, però almenys es diu alguna cosa (cap al final):

http://www.deria.cat/actualitat/pere_seda_de_l_ies_valldemosa_de_barcelona_guanya_la_quarta_edicio__de_ficcions_l%E2%80%99aventura_de_crear_histories-1136.html

També em van fer una entrevista els de l'ACN, i un piló de fotografies. Però a la seva web l'única cosa que he trobat, ara per ara, és un petit esment del guanyador del concurs "Ficcions". De "Unificcions", ni rastre. Si trobo alguna cosa més aquí o en altres mitjans (com ara a la pròpia web d'Unificcions, que de moment no dóna senyals d'actualizar-se), ja ho penjaré.

Però bé! A banda d'això, no em puc queixar gens ni mica. Aquest ha estat un bon pas endavant.

Ens veiem! ;)

dissabte, 8 de maig del 2010

Deliri

Les herbes respiren pulmons de sofre. I vénen a situar-se, a moure's, a sentir-se aguts. I més us valdria poder pintar, i més us valdria poder volar, perquè volant val la pena dibuixar. Només així, només llevant el vol i surcant els aires, els fluxos, les corrents tropicals. I ella ha fet un crit inesperat, ineixordable, irresistible, literàriament compulsiu. I distreta ha baixat les escales, alerta a les alarmes, oculta en ombres de pecat, esperant la misericòrdia d'un déu cregut, volador, estrafolari. I digué la veu, rere les finestres oculta, que les papallones amb vestits de color vermell llampant volen alegres pels camps de primavera. S'inventen tonteries, s'imaginen móns sencers on els colors segueixen un ordre inestablert, romput. Pistoles làser que apunten a miratges en el temps, guspires de color que ressalten la bellesa dubtosa d'un paisatge postapocalíptic. Senyals de l'infern. Cyberpunk a l'espera, al telèfon. Entrant dades, esperi si us plau, esperi pacient la trucada de Satanàs. No hi ha cobertura, no hi ha missatges nous a la bústia, hi ha parafernàlies agramaticals, bellugamonges ensopits. Resten poques hores per a la fi del món, resta poc per al sorgiment unànime d'un nou estat del ser. Hostatges d'un món esclavitzat per la Natura, per la veu de segles i segles d'estudis matemàtics. La ceguera no és una excusa, la ràbia tampoc i tampoc ho és la glòria, l'honor de vampirs que xuclen la sang dels oceans. No vénen esperant trobar un sentit, no han arribat fins aquí per sentir les paraules d'un vell boig, no volen saber res del temps ni del món. Salten alegres, juguen contents, domestiquen de gust i salpimenten els camps de blat, les estructures complexes de la seva societat. Se sent el ressò de la veu dels morts, allà en la llunyania, rere les muntanyes, com l'eco sinistre d'un déu pervers, d'un geni maligne capaç d'inventar-se un Matrix no ficcional. Poc a poc, amb plantes que donen sepultura al teu alè, superaràs tots els teus traumes, totes les teves fòbies, una rere l'altra. Cauran. Com un castell de cartes, com un joc de dòmino. Cauran lentes i tristes, les peces del joc, cauran per tornar al seu lloc, a l'origen de la seva existència. Volaran lluny, sota terra, prop del nucli, sempre llestes per aconseguir el seus despropòsits més dolorosos. Les guspires de la paròdia il·luminen la sala incorrecta, fan del mal un objecte de ridícul, tan ridícul que resulta igualment dolorós, com si tot aquest discurs fos una apologia de la tristesa melancòlica. Abans del meta- hi ha el que hi ha, hi ha mars de rems eixuts, oceans de roques volcàniques incancescents, il·luminades per un sol taronja de mitja tarda. Sent l'amor que et professo, sent-lo en les teves carns, fes-lo teu, integra'l en tu, digereix-lo de la millor manera possible. Si ets capaç. Disculpa si perds el fil, disculpa si perds els amics, disculpa si ets un desgraciat, dispensa'm perquè tot això és culpa meva. Et prego que apel·lis a la meva bondat, a la meva misericòrdia. Em diuen Narcís. I cada vespre, abans de sopar, sèiem mirant com sortien les estrelles. Les contemplàvem amb l'armonia estable d'una jove nit d'estiu. Sentíem com l'esperit de la terra s'estenia pel nostre cos, sentíem la veu de la mare Gea que ens parlava, i ens deia que el món era nostre, que nosaltres érem els seus hereus, que viuríem en pau en un paradís idíl·lic aquí a baix, a la terra. I mentre ho escoltàvem tot, tancàvem els ulls, amb el cap ben alt, sentint la brisa que posava final al discurs que canviaria les nostres vides aquella nit.