DigitalPoeisis. Bloc literari en català i castellà (ara amb un 10% més de poesia).

Anuncis

dissabte, 19 de juny de 2010

ensayo prelúdico, "contestatario"

Somos unos inconscientes si pensamos que podemos vencerlo, si pensamos que podemos desenterrarnos de la muchedumbre, si creemos en que lo imposible puede ser verdad. Y somos unos inconscientes. Somos esclavos de nosotros mismos, dueños de sinrazones con sentido. Desenvolvemos la existencia de su enorme cascarón opaco y lo fundimos para crear lluvias sulfúricas que den relieve a la planitud de nuestro adversario. Coloreamos infinitos vacíos, mistificamos lo inmistificable y le damos un sentido materialista, opaco. Arrebatamos las falsas pasiones de una tierra sin base existencial y las convertimos en las piezas de un puzzle de locos. ¿Pillas la indirecta? Llovemos sobre metáforas encharcadas en calles del pasado, en fangosos años de ausencias y desvaríos varios. Siemprificamos lo efímero y luego nos lo comemos, lo ingerimos y le damos una nueva consistencia fecal, consistente con los alientos del pasado, delicatessens místicas de una época ya ancestral. Somos los guerreros del siglo XXII, del tiempo en el que no hay tiempo para perder el tiempo. Somos incansables, no ralentizamos el paso bajo ninguna circunstancia ni catástrofe medioambiental. Somos completamente inidentificables; nos define un atuendo velador, hábitos de handikap nigeriano, bolsas de consistencia variable. Nos identificamos con la podredumbre y también con lo sublime. Somos los suspiros del eco que está por venir, y no nos creemos nada de lo que decimos. Sabemos que caducaron las fechas de caducidad y por eso relativizamos lo relativo, dogmatizamos la mentira y confundimos al pecado con ausencias constantes. Damos la vuelta a la tortilla de la exitencia, carcajeamos las risas de un mundo que sí nos entiende y las lágrimas del que cree entendernos. No somos viejos ni viejóvenes, no somos el hastío bélico de las naciones del pasado ni del presente, que jamás se detiene. Santificamos lo que hacemos repetidas veces, sacralizamos lo que aburre a las masas y lo usamos para satirizar lo que vendría a ser una pseudoanarquía moral.

dimarts, 1 de juny de 2010

Escalfament "literari"

Això és el que passa quan les ganes d'escriure superen allò que se sol anomenar inspiració. A continuació els presento el que altrament es pot anomenar escriptura automàtica, pròpiament conegut com a "escalfament 'literari'". Entre cometes, sempre entre cometes.

* * *

Una sèrie de crits dispersos juguen a ser honestos. Juguen amb les ànimes, amb les matèries i amb tot allò que pot tenir forma, caos, estructura i base. I criden fort, amb ganes, amb ànsia, amb l’horrible sensació de no estar fent la feina ben feta. L’arial està antiquat.

Són ja moltes les dècades que han passat ençà d’allò, un punt de partida desafortunat. O afortunat. Sempre hi ha ganes de tornar enrere, ganes de suplicar per un inici sense forma, sense qüestió, sense la sensació que està a punt d’ocórrer. Té lloc a la superfície. I descansa a sota, enllà, a baix. Guspires, paraules, cràters, cases i mansions, guspires i emocions, ganes i més ganes de saltar les línies, amb ganes de sortir de les línies, amb ganes de sortir d’aquí. Sempre hi ha paraules que venen. I d’altres van. La fogositat eròtica del discurs, oh sí, la fogositat eròtica del discurs. Analitza això. Si tens ganes.

Ganes de reemprendre viatges, caminar sense destí, amb ganes d’anar a algun lloc, o enlloc, enllà i ençà, aquí i allà. Exotisme i proximitat, llunyania i erotisme. Concordança en els sentits superposats, armonia en les capes que conviuen, que lluiten, que sondejen enquestes sobre l’eternitat. Marqui l’opció correcta. Transcendeixi, vagi cap a la llum. Uh, guspires, altre cop. Camí cap a l’insondable, terra-natures de paper, d’eterietat, d’inconformisme. Explosió mística no metafísica.

Hi ha qui creu en entitats metafísiques. Jo no. Hi ha qui no hi creu. Jo tampoc. I molt a pesar d’això, nogensmenys, sento passió, passió per escalar, per pujar i sentir-me il•luminat. Amb la llum d’un altre, amb la llum externa que brota per l’espai inconmensurable que hem creat. A partir d’una petita guspira, a partir d’un petit impuls, d’una enorme pulsió, a partir, a partir. Punts i seguits, comes i desgràcies, putes que corren amunt i avall, esperant quelcom de la societat, esperant compassió de la comunitat ics per poder almenys ser aniquilades per aquesta; que no per una altra.

No s’hi valen emoticones de falsedat, no compten les veritats del moment, ja n’hi ha prou de tanta realitat! Ficciona, ficciona, obre un imaginari i tanca’n un altre. He dit, va dir ell.